He conegut Laurent “lo”, un artista enamorat del bambú, de les seves característiques plàstiques, estètiques, mecàniques i sensorials.
Us el recomano, com a persona tranquil·la, àvida per compartir i per crear. I us en recomano les obres, emocionen.
Aquesta setmana explicava a un amic la poca quantitat de jardins que estic treballant a la recerca de la intensitat i el diferent potencial que tenen cadascun d’ells. Els anomenava un a un i quan vaig acabar la mini-llista, el meu amic em va dir: “I casa teva?” i vaig haver de dir que no.
Quin dolor! Encara no he sigut capaç de trepitjar a fons el pedal de la intensitat a casa meva. M’ha sigut molt difícil ser objectiva amb mi mateixa i els que m’estimo. He estat massa prudent amb la meva família, i només ara m’adono que en realitat també he de conduir les meves terres cap a la intensitat perquè els meus, lluny de necessitar la calma per a adaptar-se a l’entorn, necessiten la intensitat per a crear allò que desitgen.
Crear aquest paisatge intens amb ells i per a ells, aquest serà ara un nou repte, però abans caldrà alliberar les terres de tot allò que els fa nosa. Aquesta és una bona manera de començar un treball de salut, amb una bona neteja.
(No us decebi això que dic de casa meva, tot i no ser a la llista d’espais que ja estic treballant per a ser intens, sí que n’és. Però molt menys que no podria. I això és real, és dolorós, i manté viu!)
Treballar un espai viu per tal que els seus usuaris vibrin: així és com creo intensitat.
Hi ha intensitat en una tempesta d’estiu, en un delta ple d’aus, en les roques del desert, en el brogit d’una torrentera, en la placidesa de la neu, en la immensitat del buid…
Que algú la pugui trobar en el seu entorn immediat, aquest és un veritable luxe, un luxe que l’ompla de força i de joia, un luxe que tinc la sort d’estar creant per a alguns.
I és que per a mi, la intensitat és el fonament que suporta la vida que realment desitgem, aquella que ens mou, ens ompla i ens apassiona.
Viure en un espai intens és tenir la possibilitat de viure cada moment amb força i implicació, allunyar-se del tèrbol esbos de vida que dibuixa la rutina per a penetrar les vibrants terres de la passió.
Allí, no hi ha instant que s’assembli i els obstacles són usats per a reforçar el nostre objectiu.
Ja fa temps que treballo amb microorganismes. Aplicant fem compostat, jaç protector, Perelandra, te de compost, preparat de Maria Thun, essències florals i altres, buscant allò que equilibra i estabilitza la microvida del sòl, de la planta i de l’aire, i evitant allò que la perjudica.
Per a mi ells són la base d’un bon jardí. Una bona combinació de microorganismes millora el sòl, l’estructura radicular, el creixement vegetatiu i fins i tot el sistema immunològic de la planta. És ben bé tal com succeeix amb el cos humà: si tenim una flora intestinal propícia tindrem una molt millor salut a tots nivells, fins i tot més enllà del propi sistema digestiu.
I aleshores, el te de compost?
Doncs resulta ser una enorme injecció de microorganismes de tipologies diverses realitzada a través del reg. Si es treballa bé la barreja (se surt d’un bon substrat, es realitza en condicions autènticament aeròbies, i es controla la temperatura i el temps d’elaboració), les diferents tipologies de microorganismes estan molt ben equilibrades en relació a les necessitats del substrat al qual es destinen (generalment les primeres capes del sòl).
Té l’avantatge de poder ser retocat amb l’adició de diferents ceps de fongs, protozous o bacteris beneficiosos amb la capacitat de desplaçar aquells altres que puguin estar malmetent el jardí. En el moment de la plantació s’hi poden afegir micorizes que amb la finalitat que s’associïn a les joves arrels per tal d’obtenir plantes més resistents i menys exigents en condicions del sòl. I just abans de l’aplicació jo hi poso les essències florals que el jardí necessita en aquell moment. Per a mi és tot una panacea.
L’aplico sempre? No, i tant que no. Em resulta bàsic i necessari en iniciar el treball de manteniment d’un jardí, mentre es va creant la població de microorganismes més idònia per a aquell jardí. En aquest període puc fer una aplicació fins i tot setmanal, però a mida que ens acostem a la població idònia (i això es veu directament en el comportament de les plantes davant de les diferents situacions d’estrès), estiro les aplicacions i les vaig substituint pel preparat de Maria Thun o fins i tot per aplicacions d’essències florals soles.
Bé, tot això fent especial cura a allò que retiro del jardí (i que la natura hagués incorporat al sòl com a substrat per als microorganismes) i a allò que hi afegeixo (fitoestimulants, adobs, compost, humus i altres).
Molts estudis s’han fet sobre l’efecte del color en la psique humana, uns quants menys sobre la influència que hi té la geometria i molt poquets sobre la combinació de geometria i color.
El sistema Geocrom se centra en 77 arquetips que resulten majoritàriament de la combinatòria de polígons regulars i colors. Ha sigut testat en molts i molts casos i ha demostrat amb escreix la seva vàlua.
S’aplica tant a les persones com a l’espai que ocupen i a mí m’apassiona. Fa temps que hi treballo: n’he completat la formació, n’he fet de terapeuta, n’he donat una conferència i fins i tot n’he proposar un curs de formació per a l’ús quotidià. Perquè ja sabeu, he acabat separant-me de la figura del terapeuta per a cenyir-me a observar, sentir amb plenitud i regalar poder.
Ara ja molts hi confien i les essències florals (de Bach i d’altres) són actualment al botiquí de moltes famílies que experimentant-les han sentit com els ajudaven a viure els reptes que la Vida els havia proposat.
Jo fa molt que hi treballo i en dec haver tocat prop de 200 al llarg d’aquest temps (tot i que ara amb poc més d’un centenar sembla que en tinc prou per a resoldre les situacions en què intervinc). I amb el temps m’he decantat per una experimentació més lliure i viscuda de cada essència o combinació d’essències.
Testo el què fa falta en cada cas, sense fixar-me en el significat de cada essència, i quan ja he donat amb la combinació idònia per a l’ocasió passo a l’acció: les administro.
He renunciat a fer grans interpretacions d’allò que la persona, la planta, el jardí que hi ha davant meu estan visquent perquè amb el temps m’he adonat que això sovint distreu l’individu de sentir què està passant realment en ell. Qui no té ganes de saber sovint s’aferra a una frase que li és còmoda i així resumeix, esbiaixadament, el contingut d’una llarga explicació, quan de fet la clau de sí mateix la té ell dins seu i tan sols la implicació i el valor li permetran agafar-la.
És important deixar que les essències restableixin l’equilibri interior, les connexions neuronals, el fluxe hormonal de cada ésser, i amb aquesta força renovada viure plenament cada repte, sentir que cada instant pot ser l’últim i implicar-s’hi intesament. Així és com aprèn el nadó i així és com continua sent natural l’aprenentatge adult.
Deixar que les coses arribin naturalment al seu estat propi de salut, això és sanar.
Per a fer-ho cal obrir-se a conèixer el present, fer-se conscient de tot allò que l’ocupa i de tota l’emocionalitat que conté. I aleshores, acceptar-ho tot: deixar d’organitzar, de dirigir, de retindre i de negar per començar simplement a permetre, perquè quan ja res sosté el mal, aquest es dissol.
Sanar d’aquesta manera requereix passió, passió per la Vida i per la seva infinita capacitat de millora. Aìxò és tot.
Sabent que allò que jo volia aportar al món eren jardins per a fondre-s’hi, una bona amiga em va acostar un llibre i va dir: “Té. Crec que hi trobaràs alguna cosa que et farà servei”. Tenia a les seves mans un llibre senzill amb una mà de dona que sostenia un ratolí a la portada; era Obrando como si el Dios en todo lo creado fuera importante de Machaelle Wright.
I quanta raó tenia la meva amiga! Tota jo vibrava, tremolava i ressonava molt profundament amb la biografia i la veritat d’aquella dona, la fundadora del sistema Perelandra.
Treballar al costat de la natura i fer que sigui una companya d’equip, d’això es tracta. Deixar d’organitzar i imposar, amb més o menys respecte pel mediambient, el nostre punt de vista i limitarnos a fer allò que realment ens és propi als éssers humans, o sigui, definir una direcció i un propòsit. I deixar per a la natura allò que li és propi a ella: la tria de la tècnica, la organització del mètode i la determinació de la dinàmica.
És simple i directe i alhora revolucionari. A mesura que es treballa amb aquest Sistema, un veu caure mites i creences mentre va teixint un nou coneixement a partir de les seves propies experiències.
I en vista dels èxits que he viscut al seu costat, Perelandra s’ha convertit en el cor del meu treball. (…)
Sí! Amb llicència CC perquè tots en pugueu guadir i les vostres capacitats siguin potenciades durant aquest 2012. Que el guadiu molt!
D’espai de control i repressió d’una pobació a espai de recuperació emocional i física, educació i expressió de la mateixa gent; la història d’aquest parc no pot ser més instructiva.
Deixant de banda el seu passat opressor i les batalles polítiques en les que es va veure immers el Parc durant les seves remodelacions, hem arribat actualment al punt en què se’l visita per a descansar, prendre el sol, escoltar ocellets, llegir, jugar, tocar un instrument, assistir a una audició, visitar museus, manifestar l’opinió d’un col·lectiu… La Ciutadella s’ha convertit en l’espai de llibertat que els barris que l’envolten necessiten.
Miratge, simbologia, sensacions primitives, inconscient col·lectiu o alguna altra cosa més subtil… No és simple d’explicar però sembla ben bé que les plantes absorbeixen i manifesten els canvis ambientals i fins i tot emocionals, fan de coixí amortidor d’alteracions que podrien perjudicar-nos i ens acosten a tota hora cap a l’equilibri i l’harmonia que omplen els boscos.
Treballar amb plantes és doncs un bon mètode per a fer salut. Mimar el nostre jardí és una manera segura de cuidar-nos a nosaltres mateixos.
Si no tenim temps de cuidar personalment el nostre jardí, busquem algú que el cuidi tal com nosaltres mateixos voldríem ser cuidats, perquè aquesta persona en el fons es relaciona amb una part inconscient però molt real de la nostra salut. Aquell jardiner de tota la vida, la veïna a qui meravellen les flors, el jove idealista que vol cuidar un hort… la seva disposició serà bàsica per al nostre jardí, i bona per a la nostra salut.
I sobretot, mantinguem present que ens aportarà finalment vitalitat és reforçar el nostre propi vincle amb el jardí. Pot tractar-se de donar aigua a alguna planta que ho necessiti, recollir alguna branca trencada, treure un cadira per a llegir al sol, crear un racó perquè hi juguin els nens, observar els ocellets volar, escoltar música al jardí…
Tot allò que ens faci sentir bé en el nostre jardí i obrir el cor per a agrair la vida que hi portem ens aproparà al sentiment de plenitud.
Diuen que allò que ens envolta és un reflex del nostre interior.
Ja se sap que la roba que portem, els amics que triem, com decorem casa nostra i les cures que hi dediquem són un bon indicador del nostre estat interior. Els nostres sentiments, les nostres emocions, les nostres inquietuds i els nostres èxits marquen directament l’entorn que creem.
Des d’aquest punt de vista, mirar-nos en el món-mirall que ens envolta és una de les maneres més eficaces i simples de millorar el coneixement que tenim de nosaltres mateixos. I això, és clar, és així també amb els jardins.
De fet, si observeu els jardins que teniu a prop, veureu que aquesta relació objecte-imatge formada és molt profunda:
És fàcil de veure l’arbre que creix i s’enforteix amb els nens, l’arbust que acompanya les estacions, la planta que pateix i s’asseca amb el mal ambient, el ram que es marceix de cop després d’una discussió familiar, aquell altre que floreix sense parar en néixer el bebé. Així doncs mirall…
Però també l’adolescent que s’asserena treballant al jardí, l’entristit que somriu en podar un roser, el nen que es relaxa en tocar la gespa. …i alhora temperador.
O no?
Muntanya sagrada, refugi d’ermitans, Montserrat s’ha convertit darrerament en la meva llar. Una llar pura, forta i neta que eixampla l’ànima dels que hi connecten, ja sigui per a viure-hi o per a visitar-la. Ja ho diu el riure que neix a les cares dels monjos tibetans que la visiten… Se senten com a casa!
I és que Montserrat té una energia molt semblant a la que es respira a la llar del Dalai Lama. Per a sentir-la pot visitar-se’n el monestir, però allí tan sols aquells que sàpiguen aïllar-se de les distraccions turístiques podran connectar amb l’essència de la muntanya. Per sort aquesta serra té molts altres racons, més o menys transitats, més o menys aparents, que es descobriran passejant.
Jo, per la immensa connexió que tinc amb els boscos, os recomanaria les canals més centrals, on la vegetació ha sobreviscut incendis i masses, i l’energia del conjunt arbori es manté pura, vertical i neta sobre un sòl que, prim, es conserva ric, generós i vital. A mi, aquesta és l’experiència de Montserrat que més m’agrada i enriqueix: caminar entre aquests arbres, deixar que la vista travessi horitzons i horitzons de troncs, i aleshores obrir-me al conjunt, eixamplar els tentacles energètics, reforçar les connexions invisibles i passar a ser una petita part d’aquell conjunt, una peça minúscula d’aquell arbrat, aquella canal, aquella serra. I aleshores la muntanya em nodreix, m’ompla de goig, em parla…
Si en teniu ganes, passegeu per Montserrat. La muntanya està oberta a tots, a aquells que com jo gaudeixen fonent-se en un conjunt, i també a aquells que s’alimenten dels petits detalls, de l’abraçada d’un arbre especial, de la connexió amb una immensa roca, de la visió d’un espectacle imponent.
És important que dediqueu un moment a veure, a escoltar, a sentir. Obriu-vos a descobrir, a esbrinar qui sou, què us mou, què us enamora. I quan ho sapigueu, podeu venir a gaudir sempre aquí, perquè Montserrat té tot allò que fa falta per a enriquir l’ànima d’aquell que es coneix prou per a voler veure’s cada dia d’una forma nova, diferent i alegra.
Molt bon comunicador, científic i investigador del món vegetal, Stefano mancuso es per a mi, una persona gran per la feina de divulgació de la inteligència vegetal que du a terme des de fa poc.
Stefano Mancuso no és lúnic però sí un dels que més audiència ha obtingut fins ara divulgant i demostrant que els vegetals són éssers sensibles, comunicatius i inteligents. Vet aquí el descobriment. La gràcia, evidentment és haber-ho sabut explicar en el llenguatge que la societat actual està preparada per a entendre. I la mostra, aquí, a la Contra de la Vanguardia d’avui.
La seva vivència no és la meva però sí que resulta complementària i enriquidora. Us en recomano la lectura i si us vé de gust, la visualització del vídel següent (en anglès). En trobareu d’altres penjats a la xarxa, aquest és potser el que més m’agrada, sobretot a partir del minut 4.
Gaudiu del seu entusiasme pel món vegetal!
Perquè reconec i honoro aquells que m’han fet sentir bé i em duen directament a la simplicitat, la innocència i l’admiració per la Vida, inauguro ara aquesta secció, minuts després de l’eclipse total de lluna, minuts abans del solstici d’hivern.
Hi apareixerà progressivament la ressenya d’aquells que es troben en el nostre entorn i tenen la capacitat de despertar l’ésser lliure, ric i entusiasta de la Vida que tots portem a dins. Es tractarà d’arbres secular, jardins antics, parcs naturals i altres manifestacions de la cooperació Home-Natura que exerceixen una influència notablement positiva en el seu entorn.
Els meus millors desitjos a tots vosaltres en aquest solstici,
Mireia
