He conegut Laurent “lo”, un artista enamorat del bambú, de les seves característiques plàstiques, estètiques, mecàniques i sensorials.
Us el recomano, com a persona tranquil·la, àvida per compartir i per crear. I us en recomano les obres, emocionen.
Aquesta setmana explicava a un amic la poca quantitat de jardins que estic treballant a la recerca de la intensitat i el diferent potencial que tenen cadascun d’ells. Els anomenava un a un i quan vaig acabar la mini-llista, el meu amic em va dir: “I casa teva?” i vaig haver de dir que no.
Quin dolor! Encara no he sigut capaç de trepitjar a fons el pedal de la intensitat a casa meva. M’ha sigut molt difícil ser objectiva amb mi mateixa i els que m’estimo. He estat massa prudent amb la meva família, i només ara m’adono que en realitat també he de conduir les meves terres cap a la intensitat perquè els meus, lluny de necessitar la calma per a adaptar-se a l’entorn, necessiten la intensitat per a crear allò que desitgen.
Crear aquest paisatge intens amb ells i per a ells, aquest serà ara un nou repte, però abans caldrà alliberar les terres de tot allò que els fa nosa. Aquesta és una bona manera de començar un treball de salut, amb una bona neteja.
(No us decebi això que dic de casa meva, tot i no ser a la llista d’espais que ja estic treballant per a ser intens, sí que n’és. Però molt menys que no podria. I això és real, és dolorós, i manté viu!)
Treballar un espai viu per tal que els seus usuaris vibrin: així és com creo intensitat.
Hi ha intensitat en una tempesta d’estiu, en un delta ple d’aus, en les roques del desert, en el brogit d’una torrentera, en la placidesa de la neu, en la immensitat del buid…
Que algú la pugui trobar en el seu entorn immediat, aquest és un veritable luxe, un luxe que l’ompla de força i de joia, un luxe que tinc la sort d’estar creant per a alguns.
I és que per a mi, la intensitat és el fonament que suporta la vida que realment desitgem, aquella que ens mou, ens ompla i ens apassiona.
Viure en un espai intens és tenir la possibilitat de viure cada moment amb força i implicació, allunyar-se del tèrbol esbos de vida que dibuixa la rutina per a penetrar les vibrants terres de la passió.
Allí, no hi ha instant que s’assembli i els obstacles són usats per a reforçar el nostre objectiu.
Sí! Amb llicència CC perquè tots en pugueu guadir i les vostres capacitats siguin potenciades durant aquest 2012. Que el guadiu molt!
Miratge, simbologia, sensacions primitives, inconscient col·lectiu o alguna altra cosa més subtil… No és simple d’explicar però sembla ben bé que les plantes absorbeixen i manifesten els canvis ambientals i fins i tot emocionals, fan de coixí amortidor d’alteracions que podrien perjudicar-nos i ens acosten a tota hora cap a l’equilibri i l’harmonia que omplen els boscos.
Treballar amb plantes és doncs un bon mètode per a fer salut. Mimar el nostre jardí és una manera segura de cuidar-nos a nosaltres mateixos.
Si no tenim temps de cuidar personalment el nostre jardí, busquem algú que el cuidi tal com nosaltres mateixos voldríem ser cuidats, perquè aquesta persona en el fons es relaciona amb una part inconscient però molt real de la nostra salut. Aquell jardiner de tota la vida, la veïna a qui meravellen les flors, el jove idealista que vol cuidar un hort… la seva disposició serà bàsica per al nostre jardí, i bona per a la nostra salut.
I sobretot, mantinguem present que ens aportarà finalment vitalitat és reforçar el nostre propi vincle amb el jardí. Pot tractar-se de donar aigua a alguna planta que ho necessiti, recollir alguna branca trencada, treure un cadira per a llegir al sol, crear un racó perquè hi juguin els nens, observar els ocellets volar, escoltar música al jardí…
Tot allò que ens faci sentir bé en el nostre jardí i obrir el cor per a agrair la vida que hi portem ens aproparà al sentiment de plenitud.
Diuen que allò que ens envolta és un reflex del nostre interior.
Ja se sap que la roba que portem, els amics que triem, com decorem casa nostra i les cures que hi dediquem són un bon indicador del nostre estat interior. Els nostres sentiments, les nostres emocions, les nostres inquietuds i els nostres èxits marquen directament l’entorn que creem.
Des d’aquest punt de vista, mirar-nos en el món-mirall que ens envolta és una de les maneres més eficaces i simples de millorar el coneixement que tenim de nosaltres mateixos. I això, és clar, és així també amb els jardins.
De fet, si observeu els jardins que teniu a prop, veureu que aquesta relació objecte-imatge formada és molt profunda:
És fàcil de veure l’arbre que creix i s’enforteix amb els nens, l’arbust que acompanya les estacions, la planta que pateix i s’asseca amb el mal ambient, el ram que es marceix de cop després d’una discussió familiar, aquell altre que floreix sense parar en néixer el bebé. Així doncs mirall…
Però també l’adolescent que s’asserena treballant al jardí, l’entristit que somriu en podar un roser, el nen que es relaxa en tocar la gespa. …i alhora temperador.
O no?
